Catalan

La casa de Píndar

Podem en la memòria,
com el darrer cop d’una destral al tronc d’un arbre,
convertir tots els records en un temps
que ja no reconeixerem mai més
com a nostre.

Però cal salvar-ne sempre alguna cosa:
la llum d’un vesper, el gest d’una carícia,
la calor brillant després d’un bes
als llavis.
------------------------Com Alexandre amb Tebes:
va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil,
però hi deixà en peu
la casa de Píndar.

Cataclisme

Vam estimar-nos sense edat.
Al capdavall, els dos
som de la mateixa era geològica,
i habitem uns paisatges
que abans foren de mamuts
i dinosaures. Nosaltres
també ens extingirem.
I el nostre amor, abans.
Com una espècie devorada per una altra
en un món primitiu
que es repetia en els gemecs
de l’un dins l’altre.

Que ràpid s’apagaren
els volcans dels nostres dies.
Seguí un temps lent de glaciació
i finalment l’adéu:
un meteorit impactà el nostre planeta
allunyant-lo
de la llum.

El teu nom ara,
fòssil de petxina
en un país sense mar.

Istanbul

No sabia que un dia
et compararia a aquesta ciutat.
Tampoc que vindria sol a visitar-la
ni que t’escriuria aquesta carta
per dir-te
que quan fa fred en un país de calor,
penso en tu.
-----------------------Que quan al basar
venen fruita que no és de temporada,
penso en mi.
-----------------------Que quan algú paga més del compte
i l’estafen perquè no sap el canvi,
penso en nosaltres.

Nou món

Cap crònica antiga no m’ha parlat de tu.
Ni del teu nom.
Ni del cos que m’has ofert
com un país amic
sense cap barrera a la frontera.
No m’ho anunciava cap oracle,
però has aparegut d’un nou món,
d’un demà que ahir no esperava.

Deleja tant la terra
que la vegin ulls de guaita.

L’amor és un port
que arriba per fi a un vaixell.

Poètica

Heròdot conta que els perses van saquejar Atenes
i van robar les estàtues de tan belles com eren.
Les custodiaren en vergers frondosos als palaus de Sussa
i a Persèpolis, en castells al peu dels Zagres,
en mansions sumptuoses a la riba dels grans rius.

Talment com ells, camines per la ciutat
àvid de trobar la bellesa a què et deus
i fer-la teva: et meravella un rostre, el gest
d’unes mans, la forma entreoberta
d’uns llavis, el llambreig
d’uns ulls, l’amor possible, el goig
resposta del desig. I els atresores,
somniats, viscuts, a la memòria.

Sovint t’hi submergeixes com fan els buscadors de perles
al fons il∙luminant de l’Índic, i emergeixes
a les mans plaers o restes de naufragi.

Perquè hi ha records de triomf que veneres
com els antics feien als temples
amb les figures dels déus, i els reses.
A voltes, però, el passat és una pica plena fins a dalt de plats,
de gots a mig beure i ganivets en punta.
I l’oblit és capriciós: conserva noses i pors,
corca i esborra aquells moments de joia.
I te’n manquen i vols restituir- los
i surt de casa com un antic guerrer prest al saqueig.
Com un persa.

Les roses d’Isfahan

Les roses d’Isfahan, o de l’Eufrat
els lliris salvatges que creixien a les ribes.
Els jardins d’olor a Mossul, i a Damasc
l’esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,
i a Khartum els dos grans afluents del Nil
arribant-se l’un a l’altre
com set i aigua, vaixell i port,
desig i cos.

No et conformis amb els geranis d’un test a la finestra.

De nit

Quan totes les formes d’amor
et semblin vanes.
Quan els records i la por. Quan el cos
tremoli, fràgil,
sorprès de la dolor que el té.
Quan aquesta foscor t’embeni fort els ulls,
aleshores,
vés i arriba’t a les palpantes a la cuina
i poc a poc
il∙lumina-la amb la llum de la nevera:

mira, de sobte ets enmig d’un camp de flors
dibuixades pertot a les rajoles.

Tard

Sovint arribem tard als records
i descobrim inconnexos per la memòria
besos com esqueixos de geranis vermells
que hem oblidat plantar.

De res serveix aleshores
refer el gest d’unes mans que hem estimat:
la desmemòria és un calaix obert
ple de guants desparionats.

Antioquia

Telèfon. Digui?
Se’t sentia la veu molt lluny, com un estel volant altíssim
agafat només per un fil prim. M’explicaves
els colors vius dels carrers, les places, el tràfec
del mercat dels dàtils, les muralles:
Antioquia,
la ciutat que havíem de viure junts
aquell primer i últim estiu nostre.
Escoltava la descripció de la teva llum de
tarda,
de les palmeres, dels ocells revolant
entre minarets blancs.
Parlaves ràpid, amb la urgència de qui sap
que aviat ha de tornar a dir adéu.
Adéu.
I no hem tingut temps ni de dir-nos
si encara ens estimàvem. I penjo.
Un silenci d’ulls oberts
em mira.

Pell

---------------------------------------------------“Todo fue
---------------------------------------------------eternidad: relámpago”
---------------------------------------------------Pedro Salinas, Razón de amor

I

Navegaré per les ones promíscues
dels teus llavis obscurs, plens de silenci,
famolencs d’ànima i saliva i pell.
Cremaré sota la freda avidesa
del teu cos roent, dels teus dits estranys
que llauraran, humits, solcs de deliri.
M’emmotllaré a la dòcil rebel·lia
dels dibuixos de les teves carícies.
Seré imatge i mirall del teu desig,
beuré l’alteritat del teu alè,
compartiré amb el teu esguard llunyà
l’etern instant efímer de la joia.

II

No vam tenir mai temps per estimar-nos.
Potser tan sols desitjàvem l’escalf
d’un hàlit inventor de paradisos.
Mai no tinguérem temps d’enamorar-nos.
Potser tan sols cercàvem un silenci
que ens permetés defugir les fal·làcies.
Només vam tenir temps de naufragar
en un desert de pell, en un mar de miratges,
en un feréstec incendi d’oblit.
No vam tenir mai temps per estimar-nos.
Potser tan sols, èbria com Li Po,
vaig enfonsar-me en tu buscant la lluna.

III

El desdesig s’ha emportat les paraules
que havia destinat a interpretar-te,
a recrear les flames del teu foc.
No queden rastres de pronoms plurals,
malalts d’oblit i lenta indiferència,
i els únics mots que resten del naufragi
tenyeixen els records de solitud.
Desitjaria que em quedés dolor,
darrera forma d’estimar, presència
rere el desastre, càlid terrabastall.
M’agradaria refer el teu miratge
i omplir d’amor el buit de la teva ombra
i la carcassa de la teva veu.
Desitjaria que em quedés nostàlgia
per poder construir noves mentides
sobre el pilar desert de la memòria.

I, tanmateix, en una nit confusa
potser renaixeràs en un vers trèmul,
per redimir de l’allau del no-res
el nostre solitari instant etern.
I la pell i el foc es faran poema,
tonada del plaer sense esperança,
i el teu alè no tindrà gust de cendra,
i s’omplirà de somnis impossibles.
I el teu esguard dibuixarà la joia,
i la dolçor delirant del teu cos
reviurà en mi, i em portarà la lluna
molt més enllà dels mots, o a través d’ells.