Catalan

Una paraula

Creuaré tots els cercles de l'infern
per poder recompondre els ponts trencats
amb una paraula. Un mot
que enllaci la incertesa del meu jo
amb aquest tu que saps inaccessible.
Un mot públic o privat, aliè
o propi. Minúscul i universal,
múltiple i inequívoc.
Construïm-nos amb el seu so.
Diguem-lo i fem-lo nostre.

Trenem amb fils descabdellats
del vel de la mentida
un vast poema sense autor
que ens faci sentir vius,
que esmicoli els miralls
i les màscares i els miratges
i traci un camí incert
que uneixi els nostres llavis.

Una paraula qualsevol.
Acaronem-la amb cura,
compartim-la sense recança.
Diguem-la i fem-la nostra.
Aquí i ara. Tu i jo.
Un i l'Altre. Enlloc i sempre.

Trencaclosques

El decorat era harmoniós, perfecte.
Objectes i subjectes, disposats
en un exacte joc de simetries,
componien un precari equilibri
que les hores lentes no trasbalsaven.
El meu espai era prou ample, i es trobava
a recer dels moviments bruscos.
S'anaren escolant dies, presències,
cartes i somnis, lectures i amants,
neguits i alegries, tedis i pors,
però sempre retornava al meu espai,
que m'acollia, cofoi, sense blasmes.
Fins que un capvespre vaig abandonar-lo.
Era negra nit quan vaig penedir-me'n
i vaig començar una recerca estèril.
Ara tot trontolla, i un paviment
tremolós s'esquerda sota els meus passos.
Erro desconcertada, provant d'encabir-me
en noves estructures de perfils confusos.
Però sempre és endebades:
m'he desencaixat, i no puc trobar
aquella posició que em va permetre
albirar a redós de la llunyania
les hores lentes i la crueltat del temps.

Migdiada

“Ben al fons / el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.”
(Gabriel Ferrater, Cambra de la tardor)

La calitja mandrosa de la tarda
vessa fragments de llum sobre el seu cos.
Pell nua, mig del sol, mig de la lluna,
estesa sobre el llit com una xarxa,
mantell equívoc que vetllarà el son
de l’Ulisses que paga les factures.

Al jardí, sota el sol, la nena juga,
sòlida i clara com una certesa.

Darrere la finestra mig tancada,
el món s’escola, i els teus dits caminen
sobre la seva esquena endormiscada.
Ancorat encara en els seus malucs,
et fibla la membrança del meu cos,
foragitat de sobte de l’oblit.

Al jardí, sota el sol, la nena juga,
joiosa i hostil com una certesa.

Amb els palmells sadollats de memòria,
navegues, desesmat, dins el seu sexe,
i un crit silent naufraga en els teus llavis.
Dins la garjola de bocins de llum,
la seva pell és un tauler d’escacs,
una cruïlla de somnis vençuts.

Al jardí, sota el sol, la nena juga,
eterna i fatal com una certesa.

Paolo i Francesca

I

Altres veus recomencen la lectura
que vau abandonar una nit serena,
sense dubtes. A cada nova albada,
altres amants us revifen els cossos
i els sentits, i els plaers i els càstigs.
Els rostres que mai se separaran
flamegen dins un foc evanescent,
peregrins d’una galeria de miralls
que vampiritza la vostra memòria.
Altres veus us creen i us recreen.
Ebris d’amor i foc, els vostres cossos
es dissolen per esculpir-ne d’altres.

II

Et cerco dins els marges dels records
que mai no hem arribat a compartir,
dins els oasis de pronoms plurals
que ens han nodrit amb pàgines alienes.
Altres cors ens reviuen i ens obliden
per viure's i oblidar-se en un nou dia.
Cremem eterns, i tan efímers
com cada mot que ens torna a fer renéixer.
En silenci, senyors i esclaus
d'aquest mosaic immens de noves vides,
escoltem fins a sadollar-nos
el dolç ressò de les paraules que ens cedeixen,
i condemnats, folls d'amor i de foc,
tastem el cel amb tots aquells que ens alliberen.

Intimitat

“Porque conozco el día que me espera,
y no por el placer”.
Jaime Gil de Biedma, “Albada”, Moralidades

He passejat per una serralada
de vidres, d'automòbils furiosos,
d'hores grises sota una llum incerta.
He caminat entre rostres gasius
que rebutjaven qualsevol engruna
de complicitat, qualsevol mirada
que pidolés somriures o tendreses.
Cada mot prometia una amenaça,
cada gest inflexible reescrivia
amb lletres més lluents el meu exili.

Ara ets aquí i els teus llavis bateguen
i el teu cos escalfa el fred de l'estança.
El teu silenci ardent esdevé un bàlsam
per les plagues que oculta la meva disfressa,
i enmig de la foscor l'oblit s'enduu
el soterrat menyspreu del nostre tracte.
Res no et separa dels altres, però avui
ets el meu refugi, i és la basarda,
i no el desig, qui comanda la recerca
d'un alè impossible en els teus llavis,
d'un amagatall rere els dits esquerps
que reinterpreten la meva nuesa.

Interpretacions

Fes dels teus ulls un pinzell indulgent
i esbossa amb precisió cada detall
de la cosmografia del meu rostre.
Aboca sobre les meves parpelles
tot el bagatge de dolor i recança
que maldes per foragitar de la memòria.
Els meus llavis dòcils acolliran
totes les rialles que no has volgut lliurar,
i els meus cabells naufragaran per tu
en les batalles perdudes d'antuvi.
Traça amb el burí del temps un llarg jeroglífic
sobre una pell sadollada de foc,
de plors, de dies sense llum i de carícies.
Vessa dins les meves pupil·les els somriures
que no has obtingut, i flaira noves albades
amb les ales del meu nas. Intepreta'm,
modela'm, bateja amb un nom unívoc
aquesta constel·lació de trets confusos.
Perfila amb la teva mirada les arestes
d'un poliedre teu, meu, nostre i aliè.
Compon una sonata de miratges
sobre el mirall que uneix els nostres cossos.
En la foscor comença a retallar-se
la fesomia d'un monstre bicèfal.

Enllà

Passejaré pels camins de l’oblit
fins que sigui prou lluny de mi mateixa.
Entre possibilitats intuïdes
i alguns manyocs d’inicis estroncats
em delectaré a dissenyar els miratges
de les vides que ja no em corresponen.
Arraulida sota un compàs d’espera
que occeix el vertigen dels dies,
compondré un mosaic amb els fragments
de tots aquells llindars que no he creuat.
Verges de petja, es revelaran
perfectes en la seva llunyania.

Per sadollar una set insadollable,
imagino els mons d’arestes confuses
que transcorren sobre aquells escenaris,
i els atorgo un alè de vida sense temps,
perduda en un temps sense alè de vida.
Espectadora del meu propi teatre,
em complac en l’espectacle sublim
de la meva absència irrevocable.

Comunitat

Et parlo i sé que en les meves paraules
suren fragments remots, i tal volta propers,
que no em pertanyen. D'un calaix mal endreçat
he tret bocins de pronoms personals
per definir els horitzons del teu cos,
però a cada temptativa t'esmunys
i no t'encalço, i aquestes crosses,
forjades de lletres massa poc íntimes,
no em són útils per enderrocar els murs
que guarneixen la teva llunyania.

I et canto i sé que en el meu cant gemeguen
laments remots, i tal volta propers,
que no em pertanyen. I d'un cistell sense fons
he extret verbs on voldria condensar
la meva necessitat de tu, que em defuges
amb la mateixa blanor displicent
que aquest llenguatge curull d'inclemències.
Per això ploraré milers de llàgrimes
que tal volta n'oculten moltes altres,
remotes o properes, que em són alienes,
però que em cremen el rostre i em fiblen el pit,
i m'agregen aquesta gola mutilada.
I així acullo, malgrat que no em pertany,
en el meu dolor, el de tots els altres.

Actors

Una teranyina de fum s’abat
sobre els minuts mandrosos de la tarda.
Alguns bocins de música i llum tèrbola
s’escolen del sostre. Mirades buides
dansen i cerquen, debades, refugi
al costat d’una taula solitària.

Arribaràs quan el rellotge hagi vessat
un raig ben llarg d’espera i d’amargor
dins la meva copa. Et retrauré,
enmig de la penombra compartida,
suplicis que deixaren de burxar-me
massa temps enrere – mentre altres pors,
molt més obscures, prenen el seu lloc.
Demanaràs algun licor, distret,
i cisellaràs noves coartades
amb mots pretèrits i gestos gastats,
mentre una cigarreta t’abrusa els llavis
i altres èmfasis cremen els teus pensaments.

Arribaràs i agafaràs la màscara
del sòlit penjador, i els teus dits gèlids
percaçaran unes mans desesmades
que ja han renunciat a defugir-te.
Sota el mosaic de fum i músiques remotes,
amb pors més fondes i disfresses més lluents,
recitarem, com el darrer capvespre,
fragments d’un obra que ens resulta aliena.

Absència

No recordo el teu rostre. He oblidat
els mots que vam descobrir en nits confuses,
les olors que impregnaven els paisatges.
He oblidat la tonada de la joia,
les baules dels enfilalls de laments,
els colors que banyaven els jorns clars.
He oblidat les fal·làcies i els desitjos,
les promeses que vam simular creure,
els blasmes i els temors i les rancúnies.
He oblidat el moment de la partença.

I, tanmateix, t'enyoro. La nostàlgia
turmenta els dies de la meva soledat
i em fibla. La llum pàl·lida de la recança
m'assenyala les proporcions del buit.
El vas que t'acollia recull ara
les cendres d'un record sense epitafi
i les llàgrimes estèrils que planyen
el no-res, un espai curull d'absència.