1993

El desayuno

Me gustas cuando dices tonterías,
cuando metes la pata, cuando mientes,
cuando te vas de compras con tu madre
y llego tarde al cine por tu culpa.
Me gustas más cuando es mi cumpleaños
y me cubres de besos y de tartas,
o cuando eres feliz y se te nota,
o cuando eres genial con una frase
que lo resume todo, o cuando ríes
(tu risa es una ducha en el infierno),
o cuando me perdonas un olvido.
Pero aún me gustas más, tanto que casi
no puedo resistir lo que me gustas,
cuando, llena de vida, te despiertas
y lo primero que haces es decirme:
«Tengo un hambre feroz esta mañana.
Voy a empezar contigo el desayuno.»

Volveremos a vernos

Volveremos a vernos donde siempre es de día
y los feos son guapos y eternamente jóvenes,
donde los poderosos no abusan de los débiles
y cuelgan de los árboles juguetes y tebeos.

En ese hogar de luz que no hiere los ojos
volveremos tú y yo a decirnos bobadas
cogidos de la mano, viendo morir las olas
sin agobios ni prisas, donde el sol no se pone.

Y viviré en tus labios el amor que la Tierra
sintiera por el Cielo cuando el mundo era un niño
y el tiempo dejará de salmodiar su lúgubre
canción de despedida mientras nos abrazamos.

La casa de Píndar

Podem en la memòria,
com el darrer cop d’una destral al tronc d’un arbre,
convertir tots els records en un temps
que ja no reconeixerem mai més
com a nostre.

Però cal salvar-ne sempre alguna cosa:
la llum d’un vesper, el gest d’una carícia,
la calor brillant després d’un bes
als llavis.
------------------------Com Alexandre amb Tebes:
va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil,
però hi deixà en peu
la casa de Píndar.

Cataclisme

Vam estimar-nos sense edat.
Al capdavall, els dos
som de la mateixa era geològica,
i habitem uns paisatges
que abans foren de mamuts
i dinosaures. Nosaltres
també ens extingirem.
I el nostre amor, abans.
Com una espècie devorada per una altra
en un món primitiu
que es repetia en els gemecs
de l’un dins l’altre.

Que ràpid s’apagaren
els volcans dels nostres dies.
Seguí un temps lent de glaciació
i finalment l’adéu:
un meteorit impactà el nostre planeta
allunyant-lo
de la llum.

El teu nom ara,
fòssil de petxina
en un país sense mar.

Istanbul

No sabia que un dia
et compararia a aquesta ciutat.
Tampoc que vindria sol a visitar-la
ni que t’escriuria aquesta carta
per dir-te
que quan fa fred en un país de calor,
penso en tu.
-----------------------Que quan al basar
venen fruita que no és de temporada,
penso en mi.
-----------------------Que quan algú paga més del compte
i l’estafen perquè no sap el canvi,
penso en nosaltres.

Nou món

Cap crònica antiga no m’ha parlat de tu.
Ni del teu nom.
Ni del cos que m’has ofert
com un país amic
sense cap barrera a la frontera.
No m’ho anunciava cap oracle,
però has aparegut d’un nou món,
d’un demà que ahir no esperava.

Deleja tant la terra
que la vegin ulls de guaita.

L’amor és un port
que arriba per fi a un vaixell.

Poètica

Heròdot conta que els perses van saquejar Atenes
i van robar les estàtues de tan belles com eren.
Les custodiaren en vergers frondosos als palaus de Sussa
i a Persèpolis, en castells al peu dels Zagres,
en mansions sumptuoses a la riba dels grans rius.

Talment com ells, camines per la ciutat
àvid de trobar la bellesa a què et deus
i fer-la teva: et meravella un rostre, el gest
d’unes mans, la forma entreoberta
d’uns llavis, el llambreig
d’uns ulls, l’amor possible, el goig
resposta del desig. I els atresores,
somniats, viscuts, a la memòria.

Sovint t’hi submergeixes com fan els buscadors de perles
al fons il∙luminant de l’Índic, i emergeixes
a les mans plaers o restes de naufragi.

Perquè hi ha records de triomf que veneres
com els antics feien als temples
amb les figures dels déus, i els reses.
A voltes, però, el passat és una pica plena fins a dalt de plats,
de gots a mig beure i ganivets en punta.
I l’oblit és capriciós: conserva noses i pors,
corca i esborra aquells moments de joia.
I te’n manquen i vols restituir- los
i surt de casa com un antic guerrer prest al saqueig.
Com un persa.

Les roses d’Isfahan

Les roses d’Isfahan, o de l’Eufrat
els lliris salvatges que creixien a les ribes.
Els jardins d’olor a Mossul, i a Damasc
l’esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,
i a Khartum els dos grans afluents del Nil
arribant-se l’un a l’altre
com set i aigua, vaixell i port,
desig i cos.

No et conformis amb els geranis d’un test a la finestra.

De nit

Quan totes les formes d’amor
et semblin vanes.
Quan els records i la por. Quan el cos
tremoli, fràgil,
sorprès de la dolor que el té.
Quan aquesta foscor t’embeni fort els ulls,
aleshores,
vés i arriba’t a les palpantes a la cuina
i poc a poc
il∙lumina-la amb la llum de la nevera:

mira, de sobte ets enmig d’un camp de flors
dibuixades pertot a les rajoles.

Tard

Sovint arribem tard als records
i descobrim inconnexos per la memòria
besos com esqueixos de geranis vermells
que hem oblidat plantar.

De res serveix aleshores
refer el gest d’unes mans que hem estimat:
la desmemòria és un calaix obert
ple de guants desparionats.