1993

La casa de Píndar

Podem en la memòria,
com el darrer cop d’una destral al tronc d’un arbre,
convertir tots els records en un temps
que ja no reconeixerem mai més
com a nostre.

Però cal salvar-ne sempre alguna cosa:
la llum d’un vesper, el gest d’una carícia,
la calor brillant després d’un bes
als llavis.
------------------------Com Alexandre amb Tebes:
va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil,
però hi deixà en peu
la casa de Píndar.

Cataclisme

Vam estimar-nos sense edat.
Al capdavall, els dos
som de la mateixa era geològica,
i habitem uns paisatges
que abans foren de mamuts
i dinosaures. Nosaltres
també ens extingirem.
I el nostre amor, abans.
Com una espècie devorada per una altra
en un món primitiu
que es repetia en els gemecs
de l’un dins l’altre.

Que ràpid s’apagaren
els volcans dels nostres dies.
Seguí un temps lent de glaciació
i finalment l’adéu:
un meteorit impactà el nostre planeta
allunyant-lo
de la llum.

El teu nom ara,
fòssil de petxina
en un país sense mar.

Istanbul

No sabia que un dia
et compararia a aquesta ciutat.
Tampoc que vindria sol a visitar-la
ni que t’escriuria aquesta carta
per dir-te
que quan fa fred en un país de calor,
penso en tu.
-----------------------Que quan al basar
venen fruita que no és de temporada,
penso en mi.
-----------------------Que quan algú paga més del compte
i l’estafen perquè no sap el canvi,
penso en nosaltres.

Nou món

Cap crònica antiga no m’ha parlat de tu.
Ni del teu nom.
Ni del cos que m’has ofert
com un país amic
sense cap barrera a la frontera.
No m’ho anunciava cap oracle,
però has aparegut d’un nou món,
d’un demà que ahir no esperava.

Deleja tant la terra
que la vegin ulls de guaita.

L’amor és un port
que arriba per fi a un vaixell.

Poètica

Heròdot conta que els perses van saquejar Atenes
i van robar les estàtues de tan belles com eren.
Les custodiaren en vergers frondosos als palaus de Sussa
i a Persèpolis, en castells al peu dels Zagres,
en mansions sumptuoses a la riba dels grans rius.

Talment com ells, camines per la ciutat
àvid de trobar la bellesa a què et deus
i fer-la teva: et meravella un rostre, el gest
d’unes mans, la forma entreoberta
d’uns llavis, el llambreig
d’uns ulls, l’amor possible, el goig
resposta del desig. I els atresores,
somniats, viscuts, a la memòria.

Sovint t’hi submergeixes com fan els buscadors de perles
al fons il∙luminant de l’Índic, i emergeixes
a les mans plaers o restes de naufragi.

Perquè hi ha records de triomf que veneres
com els antics feien als temples
amb les figures dels déus, i els reses.
A voltes, però, el passat és una pica plena fins a dalt de plats,
de gots a mig beure i ganivets en punta.
I l’oblit és capriciós: conserva noses i pors,
corca i esborra aquells moments de joia.
I te’n manquen i vols restituir- los
i surt de casa com un antic guerrer prest al saqueig.
Com un persa.

Les roses d’Isfahan

Les roses d’Isfahan, o de l’Eufrat
els lliris salvatges que creixien a les ribes.
Els jardins d’olor a Mossul, i a Damasc
l’esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,
i a Khartum els dos grans afluents del Nil
arribant-se l’un a l’altre
com set i aigua, vaixell i port,
desig i cos.

No et conformis amb els geranis d’un test a la finestra.

De nit

Quan totes les formes d’amor
et semblin vanes.
Quan els records i la por. Quan el cos
tremoli, fràgil,
sorprès de la dolor que el té.
Quan aquesta foscor t’embeni fort els ulls,
aleshores,
vés i arriba’t a les palpantes a la cuina
i poc a poc
il∙lumina-la amb la llum de la nevera:

mira, de sobte ets enmig d’un camp de flors
dibuixades pertot a les rajoles.

Tard

Sovint arribem tard als records
i descobrim inconnexos per la memòria
besos com esqueixos de geranis vermells
que hem oblidat plantar.

De res serveix aleshores
refer el gest d’unes mans que hem estimat:
la desmemòria és un calaix obert
ple de guants desparionats.

Antioquia

Telèfon. Digui?
Se’t sentia la veu molt lluny, com un estel volant altíssim
agafat només per un fil prim. M’explicaves
els colors vius dels carrers, les places, el tràfec
del mercat dels dàtils, les muralles:
Antioquia,
la ciutat que havíem de viure junts
aquell primer i últim estiu nostre.
Escoltava la descripció de la teva llum de
tarda,
de les palmeres, dels ocells revolant
entre minarets blancs.
Parlaves ràpid, amb la urgència de qui sap
que aviat ha de tornar a dir adéu.
Adéu.
I no hem tingut temps ni de dir-nos
si encara ens estimàvem. I penjo.
Un silenci d’ulls oberts
em mira.

Guerra avisada

Amor
de qué te sirve un poeta
él sólo tiene palabras
soledad y palabras
una frase amable
y muchas ilusiones de papel

de qué te sirve un hombre
que desconoce los límites
que edifica una muralla de sombras
donde guarecer los destellos de su sueño

el poeta sabe poco de alegrías
es más un traficante del infortunio
un ave agorera en territorios desolados
él comercia con los ciegos estrellas distantes
vende a los sonámbulos sueños de ímpetu nocturno
navegaciones a los que padecen de insomnio
él les lleva flores a los árboles
aluminas al corazón de los peces
carbunclos a las luciérnagas
él destila nubes bajo el sol absorto

de verdad
-----------amor
----------------desistí
a él ni Platón lo quiso en su República es al primero que acosan por ser zorro
al primero que apresan por ser pájaro
al primero que matan por ser lúcido
y lo que es peor aún
él siempre le cobran
recargo en los recibos de la luz

desdeñalo
él no podrá darte ninguna seguridad
hace gala de su pobreza
del verde sol de su ocio
y como un niño
en todo cree ver el asombro
te lo advierto amor no te involucrés
él sólo puede ofrecerte
el territorio gris de las vías libres